Comentari d'un fragment...

– Al cap i a la fi, senyor, no faríem altre que seguir la moda dels pinxos de València, que fan duels, a nit tancada, al pla de la Ciutadella -va seguir la broma Joan Tena bevent de la marraixa.
– No sé quina mena de duels són aquests, que els fan a primera sang!
– Sols si és per una dama, senyor. Si es fan per ofenses a l'honor, poden ser a mort.
Joaquim Barraquer va deixar de riure. Va beure un glop generós d'aiguardent i després va mirar llargament la lluna abans de parlar.
– Sembla que esteu molt ben informat, tinent.
– Jo? No, senyor! -va protestar el tinent-. És pel que he sentit a dir, que mai no he participat en un duel.
– Feu bé! Jo sí que ho he fet...; va ser per una dama..., i va ser a mort.
– Us demane excuses, senyor -va dir Joan Tena sense saber on pegar-. Com que sou viu..., és evident que guanyaríeu vós...
– Si voleu dir que vaig matar el meu rival, va ser així -el comandant va beure novament-. Però matar un home no em va retornar l'amor de la dona que estimava..., ni tampoc, el seu respecte.
– Si més no, vau recobrar el vostre honor...
– L'honor, tinent?... I quina cosa és l'honor?... L'honor és sols un invent de l'aristocràcia que, a falta d'un altre mèrit, viuen d'ell. Vós i jo, que no tenim títols a la partida de naiximent, no tenim honor per defensar... Si l'honor és el respecte que jo mateix em tinc per les coses que he fet, ja uns dic, ara mateix, que no l'he recuperat... Pel que fa a la dona, si és això el que voleu saber, us dic que perdria, amb gust, aquell maleït honor..., i tot el sou, i el treball i la dignitat per una sola mirada d'ella...
Un silenci buit va emmarcar la desesperada declaració de Joaquim Barraquer. Els dos companys van saludar generosament la marraixa d'aiguardent...
– És per això que beveu? -va demanar el tinent.
– No...; bé, no és sols per això!...
– Què em voleu dir, comandant? Vós sou un oficial brillant; teniu dos anys més que jo i ocupeu ja càrrecs d'alta responsabilitat... Heu estat servint la pàtria amb el general Prim a les terres de l'Àfrica i, pel que jo sé, el mateix general va penjar-vos els galons de comandant per la vostra actuació a l'heroica batalla de Wad-Ras...
– Calleu, company, no seguiu més! -va exclamar Barraquer aturant-lo amb un gest autoritari de la mà-. Sabeu vós quants homes morts porte penjats a cadascun d'aquests maleïts galeons de comandant? Penseu que és fàcil dormir a les nits amb tota aquesta companyia...?
El tinent va callar... No; ell no ho sabia això …
Fragment del llibre, pàgines 247-249

He trobat algunes coses molt interesants a aquest fragment, de manera que he decidit donar la meua opinió sobre ell.
Al principi es diu que el duel, si és per una dona no ha de ser necessàriament a mort, però si és per defensar l'honor, sí que ha de ser-lo. I jo em pregunte: qué passa, que és més important l'honor que una dona? A mi em sembla que no, però no sé, potser siga una errada el que jo pense...
Això dels duels i de l'honor em recorda el tema quatre que hem vist aquest mateix trimestre. Puc veure una mentalitat diferent a la medieval, és a dir, renaixentista, en el comandant, fins i tot que el tinent pareix ser que pensa que té honor a defensar. Al comandant, però, li pareix que no té cap "títol a la partida de naiximent", de manera que no és noble i no troba l'honor que podria defensar.
El que m'agrada és que li pareix una tonteria això del duel, i es dóna compte, fins i tot massa tard, de que no té cap sentit i a més, li perjudica, ja que ha perdut la dona que estimava i també l'honor segons ell l'enten.
És evident que el tinent no enté la visió del comandant. El tinent “segueix amb la mentalitat medieval” de que l’honor és tot, encara que siguis més pobre que res. En canvi, el comandant està lliure pel que fa aquesta mentalitat i té una visió més realista i res infantil o fantasiosa.
A més, Barraquer havia estat a guerres, i sap com són, no com el tinent Tena, que el ve com un heroi pel fet d’haver matat tantísimes persones. Es més, jo crec que no es pot considerar heroi a ningú per haver matat ! Mai en la vida ! Sinó, on estàn els drets humans ? Clar, que a l’època no n’hi estàven. En veritat són de fa dos díes.

Escenari de la Guerra Carlista

Fins i tot que no té res a vore directament amb el diàleg, m’agradaria parlar de les guerres i la meua opinió, fins i tot que en el paràgraf anterior ja he dit el principal. Però no és suficient dir que estés d’acord o no amb elles.
Per això, anem a vore perquè son roïnes o bones : per un costat, mata a la gent. Quina necessitat tenim de matar ningú ? I més encara aquesta guerra, la carlista, ara que ho pense, perquè estava Donis a la guerra ? Clar que si participar ofreix benestar, lògic que la gent vaja. A més, afecta la moral de qui la fa. Provoca traumes i és perjudicial, perque després segur que les persones que n’hi han estat a la guerra són desconfiades i tenen por per si algun ex-enemic li vol fer algun mal. A més, si has matat, més encara, perque, com diu també el comandant, com pots dormir quan penses en totes aquelles persones que has matat i aquelles que no saps que has matat, pero ho vas fer ?
Ara, anem a vore les coses positives : jo pense que no n’hi ha, a excepció de les ganàncies dels pocs caps importants que no patixen la guerra però sí que guanyen molts diners per fer-la. Però n’hi ha alguna coseqüència positiva pel que lliuta ? Potser la venjança ? Almenys en el cas de Donis...fins i tot, jo pense que la venjança és un sentiment que mata a la persona per dins...i que li fa mal, crec que no dóna la satisfacció que en un principi pareix que donarà. De manera que no trobe cap coseqüència bona.
Arribats a aquestes altures, crec que ja he escrit massa, potser m’he « enrollat » massa. De manera que, amics meus, ja vos deixe amb els meus raonaments filosófics.

RESUM....(si és llarg és perquè el mateix llibre és llarg en sí)

Imatge de la Guerra de Cabrera
El tema d'aquest llibre és la Guerra carlista o la Guerra de Cabrera, que va donar-se a Espanya els anys 1833-1839. L'esglèsia volia coronar l'infant Carles V i els liberals volien en el poder a la Reina Maria Cristina, de manera que aquests anys van lluitar carlistes contra cristins.
La novel·la se centra el dos protagonistes: Jaume Corell (l'Estudiant) i Donis (del mas de l'Alberta). Per diversos motius, aquests dos homes es troben i serveixen a l'infant Carles V com correus del general Cabrera.

La història comença en València, on Jaume Corell, estudia el seminari a la Catedral de València. El seu mestre és Mossèn Xotxim i el canonge és monsenyor Antoni Albuixech, home molt admirat per Jaume. Però els progressos i la devoció del nostre protagonista li fan ordenar-se capellà abans del que hauría de ser, i monsenyor Albuixech li fa al nou ordenat servidor de la causa carlista. El que passa es que al canonge se li va la mà amb Jaume a llocs privats i com a conseqüència, aquest últim se'n va.

Per altra banda, tenim a Donis a Vistabella, que viu al mas de l'Alberta amb la seua dona, Conxeta. Una nit passa una cosa i es que arriba fins a prop del mas un home ferit. Els masovers del mas de l'Alberta ajuden al carlista que no és menys que Ramon Cabrera, fins i tot que a aquelles altures encara no era general, sinó sergent. Fins i tot abans de partir, aques li dóna un regal a la Conxeta, i és una creu que mostra la germantat entre els masovers i ell.
Donis passarà uns temps lluitant amb els carlistes contra els cristins, i més endavant passaria allò que l'uniria amb l'Estudiant: la mort de Conxeta, provocada pels liberals fa que el home vulga morir, i quan està a punt, apareix Jaume (qui ja lluita amb els carlistes i concretament al costat del Serrador) i li mostra un motiu per viure: venjar-se dels cristins. Aques accedeix i tots dos seràn els correus del Serrador. A la lluita, Donis té l'ocassió de matar a l'assasí de la Conxeta i ho fa.
Ací tenim a Carles V
Els carlistes no tenen molt èxit militar, ja que pareix que n'hi ha algú que diu tots els seus moviments als cristins. Per un conjunt de raons, Donis i l'Estudiant pareixen ser els culpables i son tancats a una presó i condenats a ser executats, però Cabrera intervé i els libera. Moltes més experiències bèl·liques són les que tots dos hauràn de trobar, fins que més endavant cadascun traurà un camí.

En tots aquests temps, a la vida dels dos protagonistes n'hi ha una dona, la masovera del mas de l'Artigueta: Valdesca. Tots dos ténen relacions amb ella i la dona arriba a ser molt important per els dos homes. Però com que dos homes no poden estar amb la mateixa dona, decideixen que el millor és que Donis i Valdesca queden junts i Jaume, que, com bé sabem, és capellà. Però Jaume no se'n anirà sol a València, on a decidit tornar, sinó que es portarà amb ell fill de la Valdesca, fins i tot que no està clar si és fill seu o de Donis. Aquest xiquet serà el fillol de Jaume, que tornarà a ser capellà a la Catedral de València i a mès, serà, per unes circunstàncies no molt ortodòxes, que el canonge Albuixech anirà a presó i després a un convent, de manera que Jaume acaba sent el canonge de la Catedral de València.

El seu fill, Joan Tena, gràcies al comandant Barraquer, a Gil el Politet i finalment a Donis, arribarà a la conclusió que el antic company de Donis és la mateixa persona que el seu padrí. Així és com els dos companys, Donis i Jaume es trobaràn novament i hauràn de parlar amb el fill, que no es sap de quí és, i dir-li quina és la seua família.

L'autor

JOAN ANDRÉS SORRIBES va nàixer a Castelló al any 1974 i és llicenciat en geografia i història. Exerceix l'ensenyament des de fa més de trenta anys i ha col·laborat amb diverses publicacions periòdiques. També ha escrit i dirigit teatre escolar i programes de ràdio. El seu compromís amb els treballs de divulgació de la història i els costums de les comarques castellonenques l'ha dut a publicar Les campanes del Fadrí amb el qual ha obtingut el premi Ciutat de Castelló d'Humanitats 1995. La creu de Cabrera, obra amb la qual ha guanyat el VIII Premi Enric Valor de la Novel·la, tanca la seua trilogia de novel·les que inclou també La forja de Lessera (1998) i Noverint Universi, Premi Ulisses 1999.

Resurrecció del meu blog :)

Bon dia!

Hui es un mal dia....he tingut una setmana roïna, però de veritat!

Primer va ser l'examen de valencià, que va ser un gran desastre :S, de manera que ara hauré de presentar-me al pròxim... que bé! (almenys el farem després dels altres exàmens) :D

((Pense omplir aquest missatge de emoticonos, ja que estem amb el text dels guinyos. :P ))

Bé, llevat del exàmen de valencià, he fet el de castellà, que pense que està bastant bé.

Ara sí, el de filosofia si que m'he "quedat" (no sé com es diu) amb les ganes...un examen meravellós, però a l'hora de fer l'opinió no he pogut perquè el profe tenia que anar-se'n.

QUE GUAY!

De manera que ací estic, un divendres, cansadísima y amb moltes ganes, moltísimes de acabar el curs!!